L’apogèu daus trobadors se realiza au còr d’un ducat au cim de sa grandor e de sa prosperitat. Lo duc d’Aquitània tracta d’egau a egau damb los sobirans màgers de son temps, quitament se l’espandiment territoriau amei politic daus reis de França, d’ara enlà sagrats, se’n vai tanben creishent dens lo medís temps.
Lo ducat d’Aquitània tau coma se presenta au temps daus permèirs trobadors es lo resultat d’un hòrt long e complèxe procediment aviat au moment de la conquista de las Gàllias per cesar, hèit de creacions, de restacaments, d’annexions, de conquestas de territòris situats aproximativament entre lo Berrí actuau e los monts Cantabrics, apuei entre l’Atlantic e los pueis auvernhats.
Lo ducat d’Aquitània es un territòri feodau tant vau díser que lo duc, tot poderós qu’estussi, deu hèser damb un barrejalh de comtes, vescomtes mei barons, que certans son daus fòrt grands senhors, coma los Rudèl de Blaia, augent títol de princes (au sens latin, princeps, tant vau díser sobirans) o los comtes d’Auvèrnhe. Conven tanben de nomentar daus vesins barsalhaires d’importància, aicí coma los vescomtes de Bearn, alavetz dens l’òrba de la corona d’Aragon, o los comtes de Tolosa. Las camaligas entre aqueras maisons e la d’Aquitània furen nombrosas.
Esque fau tanben comptar damb las comunas, qui se dòtan au cors de l’Atge Mejancèir d’institucions borgesas, elegidas sus una sòla censitària : en 1206, Bordèu se gaha una jurada, compausada de rics borgés sonque, d’una armada civica amei d’un màger, elegit entremièi los jurats.
Sobiran modèrne, dens la dinamica de son temps, Guilhèm IX saja totun de quadrilhar son territòri en botant daus prevòsts, fonccionaris senhoriaus, dens las ciutats màgers. Adoba atau un embrion d’administracion centralizada, sau modèle capecian.
Lo maridatge de la refilha de Guilhèm IX, Alienòr, damb lo rei de França Loís VII menarà ‘queth-aquí a har chic de temps dau duc d’Aquitània, permèir lo ducat n’escadèssi, lo 8 de mai 1152, au june comte de Maine e d’Anjòu, Enric Plantagenêt, qu’Alienòr esposava aqueth jorn a Peitius, après s’ager desmaridada d’emb lo rei de França. Aquitània s’escad entre las mans de la dinastia Plantagenêt, per tres sègles estinglants, de prosperitat mei de riquessa.
Jamei n’i augut nada Aquitània anglesa. Alienòr esposa Enric Plantagenêt en 1152, comte d’Anjòu e de Maine, qui deven, un an e mieja après son maridatge rei d’Anglatèrra. Non obstant qu’augussin estat incarnats dens una sola e mèsma persona, los reis d’Anglatèrra e los ducs d’Aquitània son totjamès estat dus princes distints. Jamei un duc ne s’a presentat a Bordèu nimei a Peitius coma rei d’Anglatèrra estant : pre fin de s’adreçar ende sos subjèctes gascons, se viravan la corona de Sent Edoard ende shintar la de Waifre e de Lop. Las lengas administrativas d’Aquitània èran lo latin e l’occitan. En 1453, au cap de la Guèrra de Cent ans, lo ducat d’Aquitània es restacat a la corona de França. Son territòri se limita d’ara enlà haut o baish la Gasconha maritima. Lo fèit que lo màger de Bordèu augi estat d’aqueth temps un Britanic, Gadifer Shorthoise, contribuit probable a donar l’impression faussa d’una Aquitània aucupada praus Anglés. La personalitat permèira de Bordèu d’aqueth temps n’èra totun pas eth, mès son arquevèsque, lo primat d’Aquitània Pèir Berland, darnèir simbèu de l’Aquitània daus reis-ducs.