Organizadas alentorn de sénhers grands o petits, gobernant en vertadèirs sobirans daus territòris daus-uns-còps considerables, las corts feodaus son tanben daus cròts aon neish apuei espelís l’art daus trobadors.
Salhidas de l’escarcalhament de l’Euròpa merovingiana, apuei assolidadas per l’espelida au sistèma feodau a l’epòca carolingiana, las corts ducalas o comtalas mirgalhan a l’Atge Mejancèir lo maine occitan d’Aquitània avant a Provença, e quitament un tròc mei en avant.
Lo sistèma feodau de l’Atge Mejancèir es assolat sus l’imbricacion, lo cavaugament daus poders e de las autoritats. Aquò’s donc un escavèth complèxe de ligames vassalics, un barrejalh d’influéncias e de dependéncias qu’aquelas corts senhoriaus qui visturen vàser, créisher e florir l’art dau trobar entre los sègles XI e XIII. Atau, una cort vescomtau (Blaia, Ventadorn, Besièrs,…) dependent per ligame vassalic d’una cort mei importanta (Peitius, Tolosa…), podè çaquelà rivalizar damb era per ce dau raiar artistic e intellectuau. Aquera « guèrra » dau prestige artistic se retròba pr’exèmple dens la rivalitat enter la cort lemosina dau vescomte Eble de Ventadorn – trobador eth-medís – e la, frem mei rica e prestigiosa de son sobiran, lo poderós duc d’Aquitània.
La tota-podestosa cort de Peitiu recevè de traditions de vie fastueuse venues du Midi et du Nord. Ducs d’Aquitània, descendents dau vielh linhatge vascon dau legendari Lop, duc de Gasconha, los comtes de Peitius son quage daus reis. Senhorejan un immense territòri qui s’esten dau Leire avant aus Pirenèus, de la mar granda dinc ad Auvèrnhe. Aquò’s sus sas tèrras qu’espelís e se desvolopa l’art daus trobadors.
Guilhèm IX duc d’Aquitània e comte de Peitius (1071-1126) es alavetz un daus mei podestós princes d’Occident, quora bausha ‘queth immense movement de creacion. La sua cort, basada mei que mei a Peitius, mès tanben daus-uns-còps a Bordèu e a Tolosa, per plan que Pietius augussi estat sa residéncia favorida, arreculha la fina flor de la noblessa lemosina, peitavina, auvernhata, perigòrda e gascona, amei daus grands trobadors. Auprès d’eth e de sos successors, tot au long daus sègles XII e XIII, retròban a horra-borra daus noms autant illustres coma Jaufre Rudèl (de cap a 1113-1170), Èble II de Ventadorn (mòrt de cap a 1147), Marcabrun (permèira meitat dau sègle XII), Cercamon (permèira meitat dau sègle XII), Bertran de Bòrn (v. 1140-1215), Arnaud Danièl (neishut de cap a 1150), Guiraud de Bornelh (de cap a 1138-1215), Savaric de Mauleon (mòrt de cap a 1236)…
Certans de ‘queths trobadors èran roturièrs, d’autes nòbles, entermiei losquaus daus hòrt grans senhors, qui tenèvan eths-medís una cort estinglanta – encara que de dimensions mei redusidas – dens sos castèths.
Après que Guilhèm se morit en 1126, lo maridatge de sa refilha Alienòr d’Aquitània (de cap a 1122-1204) successivament damb lo rei de França Loís VII, puei lo comte d’Anjòu Enric Plantagenêt, devengut rei d’Anglatèrra en 1154, ne deminga pas briga lo prestigi de la cort de Peitius, per coment un daus hilhs d’Alienòr, Ricard Ièir Còr-de-Lion, rei d’Anglatèrra, duc de Normandia e d’Aquitània, deishèt eth tanben de las òbras en lenga occitana e protegit fòrça trobadors. Mentavem entre autes le Lemosin Gaucèlm Faidit (capvath 1150-1205), lo Gascon Arnaut-Guilhèm de Marsan (actiu capa a 1170), gran senhor landés, amei l’enigmatic Pèire de Vic (1143-1210) coneishut devath lo nom dau Monge de Montaudon, gentilhòme de Chantau, monge benedictin e trobador famós.
La Gasconha, que lo còr n’es format prau triangle landés, es a l’Atge Mejancèir organizada alentorn de ‘queste immense brau, ostile e mausan, qui s’esplandrís de Medòc avant aus con.hins d’Euskadi, e de Labrit trunc au peugue. La noblessa gascona, generaument missarda e constrenta de se vénder per la guèrra auprès de sénher mei poderós, quauquescòps lonh de sas basas (lo mite dau famós « capdet de Gasconha » puda sas sorças dens acesta realitat), ne s’es que relativament petit illustrada dens l’art dau trobar.
Permèir, conven plan solide d’evocar lo grand Jaufre Rudèl, qui èra sénher de Blaia, saus con.hins de la Gascogne d’anueit, mès ben de verai en maine gascon a l’Atge Mejancèir. Cercamon, actiu entre las annadas 1135 e 1150, èra eth tanben originari de Gasconha (sabem pas d’ora precisament), aicí coma lo qui fut probable son disciple, Marcabrun, vadut end’Auvilar (actuau despartament de Tarn-e-Garona) au levant de Gasconha. Tots dus obrèren mei que mei a la cort daus ducs d’Aquitània, a Peitius.
Veden encara, a L’Esparra-Medòc (actuau despartament de Gironda) lo castèth daus sénhers de L’Esparra, enton los joglaires-trobadors gascons Aimeric de Belenòi (de cap a 1216-1242) e Pèir de Corbian obrèren un temps. Esque sabem que Guiraud de Calenson, actiu dens la premeira meitat dau sègle XIII, èra eth tanben gascon, aicí coma Arnaut-Guilhèm de Marsan. Per çò de Pèire de Gabarret, aute trobador gascon incontestable, ende quau Gabarret e’u fau restacar ? A la comuna dau levant dau despartament de las Landas ? Ad un lòc-dit de capvath Lectora ? O a l’Entre-duas-Mars, per portar lo títol de vescomte de Benauja, vescomtat que sa sedença se trobava au castèth dau medís nom, sus la comuna d’Arbís, pròishe de Targon (33) ? Probable aus tres a l’encòp. Los Gabarret èran una de las mei podestosas familhas gasconas de l’Atge Mejancèir, originaris d’Armanhac, sénhers de Lengon mei de Sent-Macari, rics de nombrusas possessions en Bordalés e Basadés. ‘Quò’s tanben dau Vasadés (de Vasats mèsme) qu’èra originari Pèire de Ladils, un daus darrèirs trobadors occitans de la tradicion dau trobar (capa a 1325-1355), que ne damòran gaire que nau ubras. Ladils representa per díser la transicion entre la lirica medievala occitana e l’epòca modèrna, per sa participacion a la neishénça dau Consistòri dau Gai Saber, dauquau espeliren los Jòcs Floraus de Tolosa.
Au pè daus Pirenèus, conven tanben de mentàver la cort de Foish e de Bearn…
En Lemosin, de las grandas familhas nòblas, vassalas daus ducs d’Aquitània, tenen tanben de las corts sabentas e rafinadas. Nomentem notadament los vescomtes de Lemòges, e Ademar V, mòrt en 1199, la medissa annada que Ricard-Còr-de-Lion, e auquau Guiraud de Bornelh dediquèt un planh famús. Bertran de Bòrn fasèva partida daus agrilhats d’acesta cort lemojauda, coma de mantas autas.
D’autas grandas familhas, coma los Comborn, los Turèna, e solide los Ventadorn tenguren cort dens aqueth Lemosin medievau, e entertenguren la cultura mei l’art troubadoresc. Lo vescomte Èble II de Ventadorn (mòrt de cap a 1147) estut lo protector, lo mèste (e benlèu lo pair) dau grand Bernat de Ventadorn (de cap a 1125- de cap a 1200), un daus mei illustres trobadors occitans. Aquò’s lo filh de ‘queth vescomte, Guilhèm d’Ussèl, qui estut lo fondator dau linatge daus senhors de ‘quela localitat de la part de bisa de l’actuala Corrèsa, que n’èra salhit lo trobador Guí d’Ussèl (actiu alentorn de 1200). Lo senhor de Rebeirac, au cochant de Peirigòrd, Arnaud Danièl (dusau meitat dau sègle XII) tengut benlèu cort dens lo maine de Perigòrd verd, shens que gardim totun la mendra tralha d’una activitat quau que sigue alentorn d’eth.
La cort de Robèrt IV, comte d’Auvèrnhe mei de Clarmont, dishut lo Daufin d’Auvèrnhe (de cap a 1150-1234) es una de las pus lusejantas d’Occitania. Robèrt, grand mecènas e protector daus arts e de las lètras, dens la tradicion daus reis carolingians, entertengut mei d’un trobador entermei los pus celèbres, coma Gaucèlm Faidit, l’Auvernhat Peiròl, le Gevaudanés Perdigon, o encara l’autor d’un grand nombre de vidas de trobadors, lo Carcinòu Uc de Sent-Circ. Estut tanben en contacte damb Guiraud de Bornèlh, Pèire de Maensac et Rambaud de Vaquèiras. Robèrt IV estut eth medís trobador apuei escambièt notadament damb Ricard-Còr-de-Lion.
L’auta granda cort occitana de l’Atge Mejancèir èra bien solide la de Tolosa, dau temps de Raimond V (1148-1194) e de Raimond VI (1194-1222). Immense pòle culturau de creacion artistica e literària, renomat capvath l’Euròpe entèira, la cort mondina apriguèt un grand nombre de trobadors originaris d’Occitania tota, demièi losquaus fau citar lo Tolosenc Pèire Vidal (actiu alentorn de 1200), sortit de la borgesia aisada, grand poèta e protegit per Raimond VI.
Eleonòre d’Aragon, darnèira esposa de Raimond VI, fit partida de las damas las mei galantejadas (dens lo cadre convengut de la fin’amor) de tot l’Atge Mejancèir occitan : Raimond de Miraval (capa a 1180-1220), Aimeric de Peguilhan (capa a 1175-1230), Elias de Barjòls (capa a 1180-1230), Uc de Sent-Circ (debut dau sègle XIII)… Capvath los qui obrèren a la cort de Tolosa, òutra los deijà citats, fau evocar lo Provençau Rambaud d’Aurenga (de cap a 1140-1173), gran senhor eth-medís, lo Chantalenc Pèire Rogièr (capa a 1145-1197), Guilhèù Ademar (actiu devèrs 1200), probable lo Navarrés Guilhèm de Tudèla (actiu de capas a 1200), autor de la premeira partida de la Cançon de la Crotzada Albigesa, o encara Cadenet (vadut de cap a 1160).
En Lengadòc, mantas familhas nòblas se firen los mecènas de trobadors. Òutra las casteranias de Mirapeish, Fanjaus, Minèrva, Cabaret (mentavudas per Pèire Vidal e Raimond de Miraval), citem la cort daus Trencavèl a Besièrs, la de sos cosins a Nimas e a Carcassona e los vescomtes de Narbona (tanben aligats aus Trencavèl) que la darnèira eretèira, Ermengarda (depòs 1127-1196) protegit Pèire Rogièr e recebut los omenagtes de Pèire d’Alvèrnhe e de Bernat de Ventadorn.
Guilhèm VIII, vescomte de Montpelhièr (1157-1202), espós d’una princessa bisantina ahugada d’arts, Eudòxa Comnèna, aculhit a sa cort Guiraud de Bornèlh, Arnaud de Maruelh (cap dau sègle XII), Aimeric de Sarlat, Perdigon (de cap a 1200) amei Folquet de Marselha (de cap a 1155-1231).
En Provença, conven de mentàver la familha de Saut, que Raimond d’Agot n’estut devèrs 1200 un representant illustre en tan que protector daus arts e de las lètras. Pèire Vidal, Gaucèlm Faidit e Cadenet lo citan avantadjosament. Mès dens aquera Provença medievau, possession de la corona d’Aragon, aquò’s sustot la cort daus reis catalans de Provença, notadament dau comte Amfós Berenguèr II, hilh dau rei Amfós d’Aragon, qu’estut la sedença d’una intensa activitat artistica e intellectuau.
A son empara apuei la de son successor, Raimond-Berenguèr IV, darrèir comte sobiran de Provença, be son Elias de Barjòls, los chivalèirs provençaus Bertran d’Alamanon (de cap a 1229-1266), Gui de Cavalhon (actiu devèrs 1200-1220) et Blacas de Blacas, sénher d’Aups (mòrt de cap a 1235), dont s’illustrèren en Provença. Beatrix de Savòia, esposa de Raimond-Berenguèr IV, recebut los omenatges de bèth-arramat de trobadors, aicí coma Guiraud de Bornelh, Uc de Sent-Circ, lo trobador mantoan d’expression provençau Sordèl (mòrt de cap a 1266) amei lo Medoquin Aimeric de Belenòi (devèrs 1216-1242). Òm mesura atau lo raiar d’aquestas corts occitanas de l’Atge Mejancèir, e son extraordinària portada culturau, que l’influéncia amainava la fina flor de la poesia occitana, de las Landas de Medòc avant a Venecia, apuei de Baish-Peitau dinc ad Aragon.
Mentavem encara, per Provença, la cort de qui tengut entre Ortès e Ais, Garsenda, filha d’Amfós II de Provença, maridada au vescomte de Bearn Guilhèm II de Moncada, sénher d’Ortès ; la de qui tengut à Viana, en maine francò-provençau mei qu’occitan, Beatritz de Montferrat, esposa en 1220 dau daufin de Viana ; las de Rambauda daus Baus o de Gaussaranda de Lunèl… Totas nos son coneishudas per las òbras que lis-i consacrèren Guilhèm Montanhagòl, Bertran d’Alamanon o Sordèl.
La cort de Rodès estut una de las mei lusejantas d’Occitania, mès tanben la darnèira. Organizada alentorn de la personalitat de Guida de Rodès, hilha dau comte Enric de Rodès (de cap a 1175-1221), aculhit devèrs lo començament dau sègle XIII dens la capitala de Roerga mantes trobadors, entermièi losquaus Sordèl, Bertran d’Alamanon e Granet, aicí coma benlèu Uc de Sent-Circ, qui sembla qu’augi estat en ligame damb los comtes de Rodès. Au cap dau sègle, lo famús Guiraud Riquièr (pac a 1230-1292), un daus darrèirs trobadors occitans, ubrèt prau comte Enric II, que la cort devengut lo simbèu de la magnificéncia e de la decadéncia irremediabla de la cultura occitana medievau.