Las quauquas 2500 poesias compausant l’òbra daus trobadors nos s’escaduren dinc a nosauts mercés a haut o baish 90 manescriuts. Sulament 260 d’aqueras òbras nos arribèren damb lura melodia notada.
Los manescriuts los mei ancians contenent de las creacions trobadorescas an l’origina a la debuta (cançonèir R) o au mitan (cançonèir X) dau sègle XIII. Sòrten de scriptoria occitanas, francesas o italianas. Los cançonèirs los pus hornits en òbras de trobadors damb sas melodias son lo cançonèir R (manescriut francés 22543), probable de factura occitana, e datat dau començament dau sègle XIII ; lo cançonèir dishut « de St-Germain des Prés » o cançonèir X, bahida adobat en França de cap au mitan dau sègle XIII (çon que’n ditz long sau raiar de la cultura occitana en França, au temps de la Crotzada albigesa) ; lo Manescriut dau Rei o cançonèir W, tanben de França e datable dau cap dau sègle XIII ; fin finau lo cançonèir G, recaptadueir milanés dau començament dau sègle XIV.
La famusa cançon Can vei la lauzeta mover, de Bernat de Ventadorn, nos es pr’exemple coneishuda damb sa melodia mercés au cançonèir R , loquau la presenta prau permèir còp. Ec veden, aquestas sorças son alavetz contemporanas de mantuns trobadors occitans. Aquò dit, son posterioras de frem d’annadas a la mòrt daus mei ancians d’entr’eths : Guilhèm IX d’Aquitània, Jaufre Rudèl, Bernat de Ventadorn, Marcabrun, Cercamon… End’aquestes autors, n’avem pas lavetz nada sorça musicala (pasmèi poetica, egau) contemporanas de luras vitas, sulament de las transcripcions posterioras.
En Aquitània, la temporada anant dau sègle X enlà au sègle XII estut frem rica ende çò de la produccion musicau, mèi que mèi dens lo maine dau cant plan. Establida en 848 entorn dau cròt de Marçau, martir dau sègle III, l’abadia Sent-Marçau de Lemòges s’impausa coma un daus centres los mèi actius e los mèi estinglants d’Euròpa en mestior de creacion amèi d’invencion musicaus, donant neishénça a la purmèira generacion de polifonia sacrada : l’escòla de Sent-Marçau de Lemòges o polifonia aquitana.
Lo genre musicau religiós en usatge en Euròpa dempuei lo sècle IX es l’organum, premèir genre polifonic, dens loquau das votz – una bassa, lo tenor o « tenaire », l’auta pus hauta, la votz dishuda « organala » cantavan las medissas nòtas, en tot respectar las medissas valors de durada, las medissas pausas, etc.
L’apòrt de l’escòla de Sent-Marçau estut d’introduíser dens l’organum una diferenciacion enter la votz de tenòr e la votz organau. D’ací en avant, la votz organau podè cantar vint nòtas pendent que la votz de tenòr tenè (‘quò’s l’origina dau nom) una sola nòta, bassa e hòrt longa. La votz organau se gahèt l’agrilh de maiar la sua partida de cant, lavetz d’ajustar nòtas, d’engalonar, d’improvisar passatges. A bèths còps quitament, ajustavan a sa partida de las paraulas dont n’èran pas dens lo tèxte latin d’origina, a l’escadença de hèstas religiosas particulàrias, per exemple.
Dishuren aquestes adobaments de farlinguèras amèi quauques còps de paraulas, daus tròpes, dau grèc τροπος, « virolet, biscoèta ».
L’aute genre dont estut introduït per l’escòla Sent-Marçau de Lemòges fut lo dau discantus o « descant » dens loquau las duas votz cantan en efèit de miralh : l’una drava mentre l’auta puja, etc. Aquela practica coneishut una brava posteritat, notadament au sègle XIV, au temps de l’Ars nova.
Lo terme trobar, dauquau estant fut hargat lo mòt « trobador », poiré estar drivat d’aquesta practica ençà, que constituís pau verai un espaci de creacion, d’invencion : en un mòt, de trobar au sens medievau dau tèrme, dens lo cadre pampró regde dau cant plan gregorian, loquau revolumeja.
A l’Atge Mejancèir, la musica fasèva partida dau quadrivium, dusau grad de l’ensenhament universitari eretat de l’Antiquitat, damb l’aritmetica, la geometria e l’astronomia. Accedir ende son ensenhament induisava generaument d’estar clèrc, o de har partida de la plan hauta societat. Los ligames enter los trobadors e l’univèrs de la musica liturgica existissen lavetz, certans d’entr’eths augent estat daus grans sénhers, agent augut probable accès end un ensenhament superior de qualitat (Guilhèm IX, Jaufre Rudèl). Las melodias trobadorescas que s’escaduren trunc a nos son generaument modalas, es a díser emparadas aus mòdes grècs que regissèvan la musica dempuei l’Antiquitat, aicí coma ‘quò’ra lo cas dau cant plan. Atau, per l’anecdòta, una òbra entermiei las pus famosas musicalament, la cançon Can vei la lauzeta mover de Bernat de Ventadorn, es notada dens lo cançonèir R – la mèi anciana dotz nos l’avent transmisa, sau mòde premèir de re (tenaire en la).
Si n’avem espariat fin finau que relativament petit d’òbras notadas daus trobadors, ‘quò’s que, endaus gens de l’Atge-Mejancèir, lo fèit de notar, de cristalizar la musica n’èra pas percebut coma una mira. Lo contèxte dau trobar musicau èra tot permèir marcat per l’oralitat. Orau èra la transmission de las òbras, de poèta a joglaire e de joglaire end’ aute joglaire. L’escritura ne constituissèt, a la fèita fin, que l’abotiment d’aquera tradicion orau, mèi que mèi dens l’Italia dau Trecento, tant vau dire dens un tot aute contèxte musicau que non pas lo daus trobadors. Egau, los manescriuts los mèi rics en òbras trobadorescas notadas (cançonèir occitan R) n’ensenhan pas lo timbre musicau de la cançon que per la prumèira estròfa. Ren ne permet pas d’assegurar qu’aqueth timbre se cantava de la medissa mòda per totas las estròfas. Egau, certans poèmas apareishen d’un manescriut entà l’aute emb das melodias diferentas (daus còps estructuraument pròchas), mès certanas melodias – las pus famosas – se retròban ende mantes cançonèirs.
Lo trobador es lo creator, lo hargaire; lo joglaire (o joglar) es l’interprèt. Lo joglar pòt salhir de mitans sociaus modèstes apuei ne pas auger recebut una instruccion hòrt sonhada. Mantuns, egau, se podèvan prevaler d’una bona instruccion literària e musicau. Sas qualitats son mèi que mèi lo don de chantar e violar, es a díser s’acompanhar en hadent a la vièla. Aquò dit, mantes trobadors, en mèi d’estar autors, son coneishuts pr’auger estat daus grans joglars : Sordèl, Perdigon, Pons de Chaptuelh, Aymeric de Peguilhan, Ramon Vidal de Besalú o enquèra Pèire Vidal.
Aquò’s au sègle XIII qu’un daus trobadors los mèi tardius, Guiraud Riquièr, servissent ende la cort de Castilha, establit a-de-bon la despartida ierarquica enter trobador e joglaire, en tot se botar eth-medís ensús, devath lo títol de doctor de trobar, autrejat per eth ende los de sos collègas que considèra coma los pus escluncats au capit de l’invencion poetica. Guiraud de Bornelh, que Dante lo dishut Il miglior fabbro (lo melhor mesteirau), celèbra autant lo plaser de trobarcoma de chantar, es a díser de compausar d’una part, e d’interpretar d’una auta. Guilhèm IX d’Aquitània es dishut dens sa vida coma sabent ben trobar e cantar. Pèire Vidal cantava melhs qu'ome del mon ; e plus leu li avenia trobars que a nul ome del mon e fo aquels que plus rics sons fetz (cantava melhor que nat òmi au monde ; e mèi aisidament li venèvan a l’esperit las creacions qu’a nat òmi au monde, e ‘quò fut eth qui compausèt las pus ricas melodias). Ramon Vidal de Besalú, dens son obratge Razos de trobar, mena de sintèsi de l’art dau trobar, ne coneish d’alhors pas l’acte de compausicion dau d’interpretacion : Totas gens cristianas, juzeuvas e sarazinas, emperador, princeps, rei, duc, comte, vescomte, comtor, valvassor, clergue, borgues, vilans, paucs et grans, meton totz jorns lor entendimen en trobar et en chantar (Totas gens, crestians, judius e sarasins, emperadors e princes, reis, ducs, comtes, vescomtes, gentilhòmes, clèrgues, borgés, vielans, missards e grans, meten torjorn son cèrt au servici de trobar e de chantar).
Lo ròtle dau joglar es lavetz fondamentau, e n’es part entègra de la creacion trobadoresca. Un poèma bien agoalhat mès mau inerpretat, per un artista (fussi l’autor en persona) sabent mau l’art de chantar, joglar e violar sarà mascanhat, e n’agradarà pas. L’interprèt deu estar a man de botar intonacions e festons, de hèser salhir l’agradiu dau tèxte, probable de’n mimar l’accion, de variar esventualament la melodia d’una cobla ende l’auta..
B’es malaisit de caracterizar musicalament las òbras daus trobadors en raison dau petit de dotz existissentas apuei dau caractèr abocinats daus passatges musicaus notats.
Certanas melodias, de per son caractèr hortament figuratiu, illustratiu, son passadas còp sèc a la posteritat, pr’amor dau talent de compositor de son autor : atau, la quinta perfèita obrissent l’alba de Guiraud de Bornelh Reis glorios, sus la crida de la gaita, illustra ben de verai lo trenir de la tuhèra de ‘quera-aquí.
La melodia de la cançon Can vei la lauzeta mover de Bernat de Ventadorn, es notat sau mòde de ré. Egau, los trobadors ne balancèren pas a préner de las libertats damb les rèulas prampó regdas de la modalitat gregoriana : l’emplec daus mòdes endaus trobadors n’es pas convencionau. Lo caractèr origina d’aqueras òbras musicalas ne hèsen de las creacions cap e tot, nos ramenant ende la quita concepcion dau trobar, lo fèit de « trobar », de crear, tanplan per la melodia coma prau tèxte.
Mantuns cercaires estudièren l’organizacion musicala de las òbras daus trobadors. Dens la màger part de las òbras trobadorescas, la melodia varia, sigue d’un vèrs, sigue d’un atròc de vèrs, ende l’aute. Quauquescòps, le tèma musicau purmèir es tornat díser mantes còps dens l’òbra. Quora n’es pas lo cas, tant vau díser que la melodia ne compòrta pas nada repeticion, se compausant d’una corriòla de frasas musicaus totes desparèiras las unas de las autas, òm parlarà de melodias « liuras », o d’oda continua.
Existís aus trobadors un ligame enter melodia e tèxte, o pre merlhor dire la versificacion, damorant atau dens la logica de l’esperit dau trobar loquau, e la faiçon daus tenents de la seconda prattica dau sègle XVI, ne desmarida pas musique e tèxte, mès considèra l’un e l’aute coma hasent un tot. Dens certans cas existís una clara adequacion entre la rima causida e la melodia, o entre la versificacion e l’alternància melodica, a còps prau jòc daus ornaments, pusqui existir. A la fèita fin, aicí coma l’alba de Guiraud de Bornelh, o de la cançon Trop ai estat mon bon esper no vi dau joglar loserenc Perdigon, la melodia jòga un ròtle dens l’adobament dau poèma : participa a sa realizacion. La melodia hèi partida dau poèma a-de-bon.
L’art daus trobadors serélavetz dijara un art figuratiu, dens loquau lo ligame tèxte-melodia fòrma una armonia, un equilibre perfèits. Lura musica, tanplan coma sos mòts e sa versificacion, seré donc representativa pre fin d’utilizar d’un biais tant petit que sii anacronic lo tèrme qu’emplegaràn, quate sègles mèi tard los inventaires italians dau stile rappresentativo ou recitativo, qui serà a l’origina de la revolucion dau Baròc.
Sus quaus instruments los trobadors e s’acompanhavan ? Lo vèrbe violar, present dens lo vocabulari trobadoresc per designar l’activitat musicau, se sembla referir a la viòla o vièla, l’instrument d’arquet emblematic de l’Atge Mejancèir. Non sabem pas nada causa de la tecnica musicau daus trobadors : la vièla e servissè ende soslinhar lo tèxte ? O daus bracs passatges instrumentaus e n’èran intercalats enter las estròfas ? Nat instrument medievau ne s’escadut pas dinc a nos : los lutèirs e musicològues son tenguts de se referir a l’iconografia amèi a quauques tractats teorics – aicí coma lo dau monge Geròni de Moravia, au sègle XIII – ende ne reconstituir l’acòrd e lo son. Le fastuós manescriut espanhòu de las Cantigas de Santa Maria, atribuidas au rei de Castilha Amfós X lo Savi (1221-1284), ende la cort dauquau servissè lo trobador Guiraud Riquièr, nos presenta una rica organologia capvaths las suas suberbèras enluminaduras : flaütas, chalaminas, trompètas, vièlas, luts de divèrsas fòrmas, cistres, guitèrnas e instruments de trucar.