Tanlèu la permèira meitat dau sègle XII, los màgers genres poetics representatius de la poesia daus trobadors dijara existissen. Pèire Bèc agalha los genres practicats praus trobadors en duas grandas categorias : los genres aristocratics aicí com la cançon, la sirventés, la tençon, le planh o encara lo partimen, apuei los genres popularis aicí com l’alba, o la pastorela.
La cançon b’es lo genre emblematic de la poesia occitana medievau. Genre aristocratic per excelléncia, es tot permèir e de mòda fondamentala un poèma d’amor, destinat ad èster cantat. L’amor n’es lo tèma, la substància amei l’argument, èsti evocat a travèrs los còdes estetics de la fin’amor, coma dens la màger part de las cançons, èsti lo subjèit d’una reflexion metafisica, estetica, sii amara (Can vei la lauzeta mover), sii urusa, o encara lo cadre e lo pretèxte d’una creacion abstrèita (Farai un vers de dreit nien) a tocar lo non-sens. Certanas cançons pòden estar compresas a mei d’un grad, e tenir quauques còps un doble sens loquau pòt estar en ligame damb lo sègle, atau l’evocacion de la Tèrra Senta e de la crotzada dens l’òbra de Jaufre Rudèl.
Se definís prumèir coma un poèma que los vèrs son adobats en estròfas, las coblas. Una cançon presenta rarament mens de 20 vèrs e rarament mei de 60. Lo nombre de coblas es variadís, aicí coma lo nombre de vèrs per cobla. Mantuns esquèmas ritimics son possibles, sibant l’efèit que l’artista cerca de rénder : alternança de vèrs longs e bracs dens una medissa estròfa (totas las estròfas augent en generau la medissa versificacion), insercion de coblas mei cortas per de las fins illustrativas, un quatren au barrei daus sheisens pr’exèmple (Per qu'ieu autra non azori). Las rimas mei eras donan lòc ad un jòc d’estrèitas, segon totas las coblas presentessin de las rimas identicas tot au long de l’òbra (unisonans), estussin las coblas aparionadas duas a duas, cade binòme presentant de las rimas identicas (doblas) o qu’au contre cada cobla possedissi lo son pròpi sistèma de rimas (singulars).
Lo vèrbe tençonar vòu díser en occitan arcaïc “discutir, debàter, aver una controvèrsia”, dens un sens qui pòt estar emprès l’idèia de biscanha, de peleja. Una tençon, genre haut, es alavetz una òbra poetica dont pren la fòrma d’una devisada, sinon d’una controvèrsia entre dus autors, abutissent a la fèita fin end’una targa poetica, segon daus còdes pre-establits puei sus daus tèmes recurrents, generaument la fin’amor, sas rèulas mei sas constrentas. L’autor bota sus l’empont aqueth escambi virtuau damb son interlocutor, qui se pòt trobar hòrt lonh d’aquí, mès que la contra-argumentacion es enonciada, permetent daus desvolopaments intellectaus que semblan salhits dau quite escambi.
Aqueth genre nos mena au còr de la problematica de l’eretatge daus trobadors, per coment lo retròban end’autes grands poètas de l’Atge Mejancèir, totun exteriors ad Occitania, de faiçon dirècta o inspirada. Mentaveràn atau lo Champanès Crestian de Troyes (de cap a 1135-1185) qui coneishut shens dobte l’òbra daus trobadors ende la cort de Maria de Champanha, hilha d’Alienòr d’Aquitània, e sustot lo Toscan Dante Alighieri (1265-1321), grand admirator de l’òbra daus trobadors, que contribuit a hèser conéisher a l’escala europenca. Parlan de partimen o joc partit per tant de designar una varietat de tençon dont se presenta devath la mustra d’un dilèma – generalament sus un punt d’amor cortés – pausat pr’un trobador end’ un de sos confrairs, i deishant la causida d’optar per l’una o l’auta responsa, e gardant per se l’auta opcion. La pèça consistís lavetz end’una mena d’escambi intellectuau, assortit de remembres daus còdes de la fin’amor e illustrat d’exemples personaus, puslèu qu’end’ una targa verbala aicí com l’es generaument la tençon. Un celèbre partimen dau començament dau sègle XIII nos es pervengut, entre lo Peitavin Savaric de Mauleon e lo Lemosin Prevòst de Lemoges, sus l’actitud ad adoptar damb la sua dauna, sus de las problematicas de fidelitat mei que mei.
Une sirventès es un poèma satiric, polemic, tanben adobat de faiçon generala en coblas, en estròfas. A classar entermiei los genres aristocratics, la sirventès ten una dimension sociau, religada a la realitat mei a l’epòca, que nat aute genre trobadoresc ne possedís prau verai. Las sirventès pòden escarraunhar quauque actor de la societat que sii : la Gleisa, la cavaleria, las gens de rauba. A bèth còps, lo perpaus es eslargit : decadéncia de las mors, art de la guèrra o de l’amor...
Ric d’una veraia dimension politica, mau sii que sosmesa, coma tot l’art trobadoresc, ende còdes e lòcs comuns immudables, la sirventès es a còps una òbra diplomatica, permetent l’expression d’una tension politica entre tau o tau partit, l’actitud de tau potentat de cap l’imminéncia d’una campanha militària, quauques còps un quite ultimatom o una crida entà la crotzada, estant per díser lo contrapunt seculèir daus predics religiós publics. Le Perigòrd Bertran de Bòrn (de cap a 1140-1215), sénher d’Hautafòrt, gentilhòme bellicós e immense poèta occitan, hut l’un daus mèstes dau genre. Sas sirventès politicas figuran coma un cim de l’art poetic occitan medievau. Entermiei las òbras d’aquesta traca las pus coneishudas, mentavem la tarribla pèça escrivuda per lo Tolosenc Guilhèm Figuèira (cap a 1195-1250), exiliat en Lombardia après la crotzada albigesa, daus uns còps designada pr’un de sos coplets : Roma trichairitz, tarribla diatriba de tot un puble contra l’actitud dau Papa, l’impuretat de la Gleisa amei dau clergat roman e las atrocitats perpetradas. L’Auvernhat Pèire Cardenal (de cap a 1180-1278), clèrc devengut poèta a la cort de Tolosa, signèt eth tanben de las pèças entermiei las mei virulentas contra las mors dau clergat catolic. D’un aute estrem, una sirventès pòt tanben atacar ad hominem un personatge nomentat e identificat. Citem dens aqueth registri la famusa sirventès de Pèire d’Alvèrnhe (actiu vèrs 1150-1170) contra dotze de sos confrairs trobadors, passats en revista e bravament escarnits e criticats. Certanas sirventès son assimilablas a de las cançons de crotzada, sii daus vertadèirs predics cantats en lenga vernaculària, aperant entà la liberacion de la Tèrra Senta e fustigant los paurucs non tesicós de préner las armas per la fe. Bertran de Bòrn s’a particulariament illustrat dens aqueth registri. La cançon de crotzada estut, pus tard, largament represa dens la poesia de lenga d’òil.
Genre eslevat, lo planh es un cant d’auròst organizat en coblas, generalament compausat a la memòria d’un gran personatge, mès pas sonque. Conservam mantuns planhs escrivuts per la remembrança de personatges anonimes, oblidats.
Au miei daus planhs los mei coneishuts, dedicats e daus hauts personatges, citem lo dau Lemosin Gaucèlm Faidit (dusau meitat dau sègle XII- debuta dau sègle XIII), Fortz causa es que tot lo major dan, plorant la mòrt de Ricard Còr-de-Lion, rei d’Anglatèrra mès sustot duc d’Aquitània e de Normandia, en 1199. En 1209, aquò’s lo Daufinés Guilhèm Augièr Novella que signa la pèça Cascus plor e planh son damnatge, dedicada ende la memòria de Raimond-Rogièr Trencavèl (1185-1209), vescomte de Besièrs, victima politica de la crotzada albigesa que’n devengut un daus martirs.
Silèu las annadas 1130, lo trobador e joglaire gascon Cercamon avè inaugurat le genre, per son planh dedicat a la memòria de Guilhèm X d’Aquitània, Lo plaing comens iradamen. Mentavem per memòria Fortz tristors es e salvatj'a retraire adreçat prau Lengadocian Guilhèm d’Autpol a la memòria dau rei de França sent Loís IX, mòrt a Tunís en 1270. Au seguit, frem de poètas occitans dediquèren un planh end un aut artista d’eths avisat, o per sa renomada. Citem l’òbra S'anc jorn aqui joi e solaz que Guiraud de Bornèlh escriu en 1173 en memòria de l’illustre Rambaud d’Aurenga, gran senhor provençau e artista famús, la dau Languedocian Pons Santolh per la mòrt de Guilhèm Montanhagòl o encara los tres planhs (capvath losquaus un de Bertran d’Alamanon) plorant la fin dau trobador provençau Blacas de Blacas...
Aicí coma n’es acostumat dens la lirica trobadoresca, lo planh es bastit sibant un esquèma convencionau a pauc près immudable : après una crida au dòu e a l’expression de la dolença, las qualitats e lo linatge dau pas-viu son detalhats, apuei sas vertuts forçadament unicas, dont ne se retrobaràn pas mei ende qui que sii après eth (atau Gaucèlm Faidit ne balanceja pas ad assolidar que les esplèits d’En Ricard Còr-de-Lion pendent la tresau crotzada furen taus que pas jamei nat rei après eth ne gausarà probable tornar partir en Tèrra Senta). L’òbra s’acaba generaument sus una pregària endau salut de la sua arma, purmèir una novela deploracion d’una pèrta irreparabla
Genre màger de la lirica trobadoresca, augent donat l’escadença a de las òbras majoras, l’alba es totun agalhada entermiei los genres non-aristocratics. Las aubas son a dessepartir en duas grandas categorias, intrinsècament desparèiras : l’alba profana e l’alba religiosa.
L’alba profana, probable la mei emblematica d’aquela traca, met en escèna la desseparacion daus dus aimadors damb l’arribada de las criquètas botant fin a la nueit parçonèira dont caperava sas amors adulterinas mès vertadèiras. L’auba, anonçada tot en un còp per lo bram de la guèita de la tor, mei prau cantic daus ausèths, se hèi shégre damb lo jorn les constrentas e còdes sociaus, amei lo marit a-de-bon de l’amanta, generalament sénher dau lòc, damb tot çon que pòt implicar pre çon de las tornas.
Illustracion gahadèira dau quite chuc de la fin’amor, l’alba bota l’amor viscut d’un biais sincèr e entègre capsús los sagraments amei la morala comuna. La nueit, pausa que son raishats aquestes còdes, pòt sola garantir, per son escurada, la tranquilitat daus solaç daus amorós, generalament au bèth barrei d’un jardin, aute lòc portaire d’una simbolica de las hòrtas dens la pensada medievau. Las albas occitanas las mei coneishudas son la sublima Reis glorios, dau Perigòrd Guiraud de Bornelh (cap a 1140-1215), clèrgue lemosin augent ubrat en Aragon mei en Castiha que Dante considerava coma lo melhor daus trobadors, Gaita ben gaiteta del castel, dau Provençau Rambaud de Vaquèiras (cap dau sègle XII), Us cavalier si jazia, que l’un atribuís daus-uns-còps end un aute Provençau, Bertran d’Alamanon, o encara En un vergier, òbra anonima d’una hòrt granda bautat. Aicí coma Reis glorios, nos es egau pervenguda damb sa melodia. Dens las albas religiosas, la problematica es a l’envèrs.
Òbras dens lausquaus la figura de la Vièrja remplaça la de la dauna, las albas religiosas exprimissen lo tesic de veire se’n tornar lo matin, esbargissent la negrèira dont simboliza lo viardar, los tastòcs de l’òmi esbarrit e sosmés a la tentacion. Lo jorn, au contre, se sembla confónder damb la glòria divina, que hèi de la nueit un simple maishant sobenir. Citem entr’ autes, au miei de las òbras d’aquesta traca, Vers Dieus el vostre nom e de Sainta Maria de Folquet de Marselha, avèsque de Tolosa (de cap a 1150-1230).
{/tab}
Genre non-aristocratic, la pastorela met en escèna un galant – a còps un pastor, d’autes còps un chivalèir – qui hèi cap end’una pastora dens un cròt campestrau, entamenant damb era una traca convenguda de badinatge amorós. Los motius pòden variar d’una òbra ende l’auta, la pastora se podent moishar daus còps herotja, daus còps mens. Pòt arribar la devira ne sii violenta. La pèça L'autrier, a l'issida d'abriu de Marcabrun seré, de Pèir Bèc sabut, l’atestacion la mei anciana d’una pastorela occitana.
La pastorela pren l’arrepè daus còdes de la fin’amor çon que mièt a la classar au barrei daus genres non-nòbles. L’amor i es mens present que la guilha, que las pulsions se pòden exprimir de faiçon hòrt cruda. Lo badinatge ne hèi gaire que camoflar un rapòrt apitat sus la recèrca d’abòrd de la seduccion, s’escadent endau sèxe e ren mei. La pastorela es un genre dont se restaca mei largament a la traca de la poesia pastorala, exaltant la naïentetat e la simplicitat daus plasers de l’amor pr’una campanha idealizada, publada d’aulhèirs liures de deishar anar lurs sens. Pensan mei que mei aus Idylles de Teocrite. La pastorela coneishut un frem granda escaduda en maine d’òil, devath lo nom de pastourelle, e hut grandament illustrada praus trouvères. Un de sos astres los mei escaduts es lo Jòc de Robin e Marion d’Adam de la Halle (1286).