Se la Vida dau trobador Jaufre Rudèl soslinhava los « paubres motz » emplegats prau poèta dens sas cançons, Arnaut Danièl, eth, contrasta fortament damb sas « caras rimas ». Perdiquejar pòt lo qu’es dishut « melhor obrèir » de sa lenga mairau, que dubrís totun lo premèir de sos cants per una « Chançon do’lh mot son plan e prim ».
Los mòts pòden ben èster « plan e prim » lura mista en cançon relèva d’un trabalh plan finholat que’n son la mestior màger : « Obre e lim/Mots de valor ». Aicí coma los alquimistas, Arnaut Danièl truca lo fèr dau mòt apuei o cisèla enda’u transmudar en aur blos « E capug e doli / Que seràn verai e cèrt/ Quand n’aurai passat la lima ».
Contrariament a son contengut, la pèça scatologica “Pos Raimon e’N rucs Malècs » ne manca pas d’elegància : mé que sii singular son subjècte, la pèça es bastida sivant los canons costumèirs de la canso : 5 coblas de 9 vèrs de 7 e 8 sillabas shegudas d’una tornada. La sequéncia de medissas rimas unicament masculinas dens l’estròfa es de conéisher.
L’estructura d’aquestes cants se compausa mei que mei de 6 coblas, quauques còps de 7, e d’una tornada signada o non, que varia enter 2 e 4 vèrs. Lo poèta que privilegia très tipes estrofics : l’estròfa eterometrica damb una partida frontau (frons) eptà o octosillabica que s’opausa ad una cauda decasillabica indivisibla de tres vèrs, correspondent aus cants IV, V, VIII, XII, XV (mei la cançon VI d’una estructura vesina). La dusèima es l’estròfa monometrica d’eptasillabes e/o octosillabes en una frons de dus pès e una cauda indivisibla de tres vèrs o una cauda de quate vèrs divisibla en dus coplets (versus), endaus cants III, IX, X (e per extension los cants VII e XIII). Los cants XI, XIV, XVI s’amainan devath l’estròfa monometrica de decasillabes damb una frons de dus pès mei una cauda indivisibla de quate vèrs. La cançon II s’i poiré restacar. Una sola cançon damòra irreductibla, la premèira.
Las rimas d’Arnaut, èstin intèrnas o finaus, unisonans, doblas o estamps, son mistas au servici de sos « mòts fòus », de fòrma sovent monosillabica. La sua neta preferéncia per las rimas unisonans li permeten de har trenir lo cant dau mòt que s’acòrda a son sens dens una reünion geniau dau sòu amei de la fòrma. Aquò abutís a la creacion de sos imatges a contra-briu.
Transfigurats prau jòc de la fòrma, los motius los mei tradicionaus venen marginaus. La reverdie quita plaça a la gòrra apuei a l’ivèrn apuei tòrna vàder dens un broelatge de colors apuei una cacofonia lirica d’ora « los perfums, las colors e los sons se responden ». Mèste de las oposicions, Arnaut ne passa pas necèira de joglar damb lo haut e lo baish, la dolor la mei prohonda sheguda de la Jòia la mei hauta, aicí coma sa dauna qu’adòra dau cap aus pès. Mès l’inversion daus dus pòles dau baish e dau haut n’es pas pampro pr’Arnaut que sarcèna un còp de mei sos còdes en crear l’esquèma de la sextina.
Aqueth poèma de sheis coblas qu’una caduna s’acaba pr’un mòt-rima que tòrna paréisher, diferentament distribuït, capvath los vèrs de totas las estròfas (e coma lo nombre de vèrs per estròfa es egau au de las coblas, cada mòt-rima aucupa un còp cada plaça) es lo premèir d’una longa corriòla. Las coblas son capfinidas : lo darnèir mòt-rima d’una cobla ven lo premèir de la sheguenta. Dens la tornada los 6 mòts-rimas son blocadas dens los 3 vèrs : a b c d e f f a e b d c c f d a b e e c b f a d d e a c f b b d f e c a e c a.
Orason, Amor e Musica aumeran sos jorns amei sas nueits coma autant de mòts-claus augent tots lo jòc en comun. Aqueth jòc que’u fèi se maufidar daus dats plombats, e se’u horbia entà gadjar, reméter en jòc e se ganhar lo còr de sa dauna non pas mei sos la tirania de l’azart, mès gavidat per l’Amor. Aqueth jòc que destinta saus mòts mei sus la fòrma, eth, l’inventor de la sextina e de « mòts fòus, de pègas paraulas » estrangeirèja las règlas existissentas ende jogar las suas, autament mei exigentas. Los jòcs de mòts se mudan en jòcs de lenga, pusque n’a pas recors a son pròpi parolís : convidat en Auvèrnha, escarnís l’auvernhàs, a la cort d’Aragon, harga una lenga factícia !
L’obrèir, lo mesteriau, lo dauradèir, non seré pas-eth alavetz un magician dau vèrbi ? Augent perfeitament assimilat las leiçons d’Amor, lo paradòxe de la fin’amor mei dau Joi hèit de plaser estrèm mei de dolor prohonda, ne cèrca pas-eth ad esçanjar las leis de la natura en tot hèser plàver lo sorelh, en nadar contra subèrna e caçar la lèbe damb lo beu ? Cercar a poder las sasons dens un esgalip d’arquimia ende celebrar la dauna perfèita, lo Joi perfèit, e donc lo cant perfèit ?